Petia Radeva: «La transferència de coneixement és un motor de motivació per als investigadors»
La passió que des de ben petita va sentir Petia Radeva pels números la va portar a llicenciar-se en Matemàtiques i en Informàtica, a cursar un màster en Processament d’Imatges i Intel·ligència Artificial i a doctorar-se amb una tesi sobre la visió per computadora. Ara, aquesta investigadora de Bulgària establerta a Barcelona dirigeix el grup de recerca Computer Vision de la Universitat de Barcelona i està adscrita al Centre de Visió per Computador, on treballa en el desenvolupament d’algorismes i models matemàtics i estadístics per al processament d’imatges adquirides per lifelogging.
Què és exactament el ‘lifelogging’?
El lifelogging és el procés de captar imatges sobre la vida d’una persona. Per exemple, el Facebook és lifelogging perquè explica la nostra vida. Si parlem del visual lifelogging parlem d’una càmera portàtil, molt lleugera i fàcil d’usar –no té cap botó– que fa dues fotos per minut i amb la qual pots saber tot el que has fet durant el dia: on has estat, amb qui has parlat, què has menjat… Això obre el camí a moltíssimes aplicacions, perquè cada dia s’aporten més evidències que l’estil de vida repercuteix en la majoria de les malalties importants. Gràcies a aquesta tecnologia, un pacient pot mostrar objectivament al seu metge si menja a l’hora que diu, si surt a passejar, si porta una vida activa…
Què té a veure tot això amb les matemàtiques?
La càmera capta dues imatges per minut; per tant, al final del dia tenim dues mil imatges. D’aquestes, n’hi ha molt poques que aportin informació. Si haguéssim de repassar-les cada dia, al final del mes tindríem fins a 100.000 imatges que ningú no es miraria. Nosaltres dissenyem algorismes computacionals i models matemàtics i estadístics per saber si una imatge és semànticament rica o no. Ja tenim uns algorismes desenvolupats, validats i publicats i d’altres en què estem treballant.
Quina aplicació pot tenir aquest procés?
Amb l’equip de la Dra. Maite Garolera, del Consorci Sanitari de Terrassa, treballem per aplicar el lifelogging a malalts amb deteriorament cognitiu lleu. Aquestes persones encara són autònomes, poden viure soles a casa, però comencen a tenir els primers símptomes d’una malaltia que els afecta en la seva vida quotidiana. Tenim la teoria que utilitzant el lifelogging i treballant amb les seves imatges biogràfiques es pot exercitar la memòria i alentir el procés. Avui dia aquests pacients fan sudokus i exercicis matemàtics per exercitar la memòria, exercicis molt poc naturals per a un malalt. Nosaltres pensem que treballar amb les imatges biogràfiques és el més natural, perquè les emocions que hi ha darrere les imatges també poden ajudar i fer que les teràpies siguin molt més eficients. Per altra banda, també treballem amb qüestions relacionades amb la nutrició, amb les migranyes, amb la depressió i amb l’assistència a casa de persones grans o amb discapacitats.
Podria tenir aquesta tecnologia alguna altra aplicació fora de l’àmbit sanitari?
El lifelogging podria ser una eina molt interesant per poder preservar l’herència cultural intangible: els costums, les tendències, les tradicions, els moviments socials… Amb les càmeres portàtils i les xarxes socials guardem moltíssima informació de la nostra vida cultural, i processar tota aquesta informació ens permet guardar i preservar la nostra cultura intangible per a les següents generacions.
Com veu la situació actual de la recerca a Espanya i a Catalunya?
Penso que estem pitjor que fa cinc anys: el finançament dels projectes públics és molt més baix i s’aproven menys projectes i amb menys pressupost. A Espanya no hi ha diners, i per això ara mateix hi ha una forta pressió perquè demanem projectes europeus, però no hi ha una infraestructura de suport. Per als projectes europeus no només has de proposar una tecnologia de recerca, sinó que també has de saber fer un pla de negoci i tenir la capacitat i l’expertesa de gestionar grans grups, cosa que requereix tenir unes fortes capacitats de direcció. Tota aquesta crisi la patirem, com a mínim, els pròxims vint anys. Dels quinze doctorands que jo he tingut, sis estan treballant a l’estranger, i tot allò que Espanya hi ha invertit ara no ho pot aprofitar. Els investigadors que podrien portar projectes, fer recerca o avançar amb la tecnologia aquí, estan fora. Amb això estem perdent molt, però és difícil intentar convèncer algú que no vol escoltar.
Quina opinió té sobre la transferència de coneixement?
Crec molt en la transferència de coneixement, perquè, per un costat, és una eina de validació de tota la feina que fem amb els models teòrics i, per un altre costat, és un motor de motivació tant per a nosaltres com per als nostres alumnes. El fet que allò que inventem, a més de ser innovador, pugui ajudar persones, motiva molt. A més, hi ha empreses que plantegen uns problemes que moltes vegades poden ser més complexos que els que nosaltres mai ens podríem imaginar. Les empreses tenen un vincle directe amb el mercat, i per tant són les que poden portar un producte al mercat, una feina que està poc relacionada amb la recerca que nosaltres fem.
Més sobre Petia Radeva
La millor qualitat d’un científic: La curiositat
El millor invent de la història: L’ordinador, perquè la digitalització de la informació ha accelerat la nostra vida.
L’FBG és…
… molt útil per als investigadors, perquè fa l’enllaç amb la societat, amb les institucions i amb les empreses que els investigadors no tenim temps de fer.