Núria Serrat «La gent té moltes ganes d’anar als museus, però també vol viure nous formats i experiències de visita»
La Dra. Núria Serrat, de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona, ha estat guardonada amb el premi Antoni Caparrós al millor projecte de transferència de coneixement. La iniciativa, desenvolupada en col·laboració amb l’empresa Adhoc Cultura –dirigida per Pep Marès–, ha permès dissenyar un procés col·laboratiu per crear els plans educatius de diversos museus de Catalunya, com ara els Museus d’Olot, el Museu de l’Empordà, el Museu de l’Hospitalet, el Museu d’Arqueologia de Catalunya, el Museu del Ferrocarril de Catalunya o el Museu d’Art de Girona.
De què tracta el projecte guardonat?
Aquest projecte té per objectiu engegar un procés participatiu perquè els museus elaborin els seus projectes educatius d’una manera diferent. La idea és que diferents agents socials intervinguin en el disseny inicial del projecte tenint en compte el que necessiten, com els agrada participar en un museu, quines expectatives tenen, etc., i que això, després, es pugui traduir en un document que al museu li serveixi per prendre decisions sobre com vol el seu projecte educatiu. Aquesta recollida d’informació parteix, doncs, del model d’innovació de la ‘quàdruple hèlix’, que té en compte, almenys, quatre punts de vista: el de la universitat, el del món empresarial, el dels agents socials i el de l’Administració, que en aquest cas està representada pels museus.
Qui forma part del procés participatiu?
A partir de l’experiència que hem anat acumulant, compartim amb els museus quins serien els grups d’interès susceptibles de ser demanats o preguntats, però després els museus també ens diuen si volen que hi participi algun grup en concret. Els més freqüents són els professionals del mateix museu, persones representatives de l’àmbit educatiu (centres d’adults i de formació professional, escoles de primària, centres de secundària i de batxillerat…), famílies (AMPA), gent del món empresarial i associatiu, i també sempre suggerim que hi hagi un grup de “no-públic”, és a dir, de persones que no han anat mai als museus i que no hi troben cap interès. Per què? Doncs perquè volem saber per què no hi van i veure com el museu podria esdevenir un espai de trobada per a aquestes persones. Aleshores establim una dinàmica amb cada grup, recollim tota la informació de tots els grups, la triangulem i, a partir d’aquí, elaborem el document. Tot i la diversitat dels diferents grups, hi ha conceptes que es repeteixen. I això ens ve a dir que aquell tema preocupa i que interessa i que per això pot ser rellevant que el museu el treballi des d’algun punt de vista. Per exemple, en les dinàmiques amb infants i joves, que fem amb Lego, les aportacions que apareixen són precioses, i la majoria molt sensates.
Per què és tan important que hi participin tots aquests actors?
El fet que hi participin aquestes persones fa que se sentin partícips del projecte, i al final això no deixa de ser un element més d’identitat per la gent.
Aquest projecte parteix d’una conversa que vam tenir amb el director de l’empresa Adhoc Cultura: volíem que les persones poguessin participar dels projectes educatius dels museus des de l’inici. A nosaltres, com a universitat, i a ells, com a empresa, ens arribaven peticions de projectes molt semblants, i la idea era intentar fer propostes educatives més ajustades al que la gent té ganes de viure i compartir amb els museus. Crec que hem superat la fase de la consultoria externa que diu com s’han de fer les coses, però per posar en marxa un procés així calen museus i equips directius que s’arrisquin amb una mirada diferent. En aquest sentit, agraeixo moltíssim l’atreviment dels museus que han participat en aquest projecte, perquè realment no coneixien els resultats finals d’aquests processos participatius, però sí que tenien moltes ganes d’escoltar activament. Valoro molt l’atreviment d’aquests museus, perquè no tots estan disposats a fer aquest canvi de xip.
Quins són els problemes actuals dels museus?
Jo detecto que després de la covid hi ha moltes ganes de fer coses noves. Un dels principals problemes, però, és el dels recursos. I no necessàriament econòmics, sinó de tenir temps. Els museus tenen molts fronts: conservació, educació, part social, recerca… i són molt poca gent per fer de tot. De totes maneres, imaginem-nos que els museus tenen tots els recursos del món. Jo crec que tot i així hi hauria un altre obstacle: el fet d’atrevir-se, de passar a l’acció, d’arriscar amb projectes, públics, formats diferents. Però és que si no ho fan es quedaran sempre igual. O aniran enrere, que encara és pitjor. Perquè moltes persones tenen moltes ganes d’anar als museus, però també busquen altres formats d’oci, tenint en compte com altres sectors capten la seva atenció, els seus recursos i el seu temps.
Què ha suposat rebre aquest premi?
Per una banda, ha suposat un reconeixement de la nostra feina, senyal que no anàvem malament i que, per tant, fer les coses d’una altra manera pot tenir el seu reconeixement també en termes de recerca. I, per altra banda, fa poc que hem fet una hackató sobre com fer que els joves participin més dels museus. Hi vam aplegar sis museus, una trentena de joves i sis mentors. Per poder-ho fer vam haver d’invertir uns diners que ara gràcies al premi recuperarem. I, finalment, pensàvem en quina seria la fase següent del projecte, i això ens ha reforçat la idea de consolidar-lo i de tornar a la càrrega.
Quina és la importància de la transferència de coneixement?
Crec que la universitat per si sola no serveix si no té una vocació de detectar necessitats del territori o d’un col·lectiu per intentar, modestament, donar-hi respostes. Jo faig transferència, amb més o menys encert, des de l’any 1999, i no concebo la universitat d’una altra manera. Potser és perquè sóc una persona a qui li agrada molt trepitjar terreny. La transferència és imprescindible, i a les universitats pensem projectes que hem de partir i revertir en contextos reals. Per a mi la pota de la transferència és bàsica, és la que explica molt bona part de la universitat.
Més sobre Núria Serrat
El millor invent de la història
L’humanisme. Perquè és entendre que les persones estan en el centre, i que si no assumim això, podrem fer grans invents, però si no donen utilitat o resposta a les persones no serviran per a res.
Què li agradaria veure en un futur
Massa coses. M’agradaria veure processos participatius més tangibles en totes les institucions (administracions, universitat, etc.). Però és clar, també m’agradaria teletransportar-me! O, qui sap, que es creï un xip que et permeti parlar tots els idiomes del món. Però, sobretot, que tot estigui al servei de les persones.
L’FBG és…
…un possibilitador i alhora un accelerador que m’ha ajudat a entendre que la connexió amb la realitat de fora de la universitat no només és possible, sinó que a més no ha de ser tan complicada. L’FBG fa possible els projectes que tens al cap i que no saps com operativitzar a tots nivells, fins i tot a nivell legal. Hi tinc vincles des de fa molt de temps, i a mi m’ha ajudat molt.