Actualitat

Noemí Pereda «El bullying és el menor dels problemes. La majoria de formes de violència vénen d’un adult cap a un infant»

El Grup de Recerca de Victimització Infantil i Adolescent (GReVIA) de la Facultat de Psicologia de la Universitat de Barcelona lluita per defensar els drets dels infants i adolescents a través d’un equip multidisciplinari format per psicòlogues, criminòlogues i professionals del món de l’educació.

Què és el GReVIA?

És un grup de recerca centrat bàsicament en la violència vers els infants en tots els seus vessants, des d’una metodologia científica. Tenim al darrere el model teòric del Dr. David Finkelhor sobre la victimologia del desenvolupament, que diu que al llarg del desenvolupament d’un infant es poden produir formes de victimització diferents que tenen efectes diferents i respecte a les quals hem d’intervenir de manera diferent. La teoria del Dr. Finkelhor és que la majoria de víctimes pateixen múltiples esdeveniments de violència i que la polivictimització és el que condueix realment a una psicopatologia.

A la societat hi ha la falsa creença que la violència més freqüent és la violència entre infants. I l’assetjament escolar, el bullying, és el menor dels problemes. La majoria de formes de victimització vénen d’un adult cap a un infant. Però això és tan dur d’assumir que socialment és més fàcil parlar d’infants que es peguen. Doncs no. La majoria de casos de violència són d’un adult que s’aprofita d’una relació de confiança per fer mal a un infant.

En quins tipus de projectes col·laboreu?

Treballem en diferents projectes. Un és sobre els casos d’abusos sexuals per part de membres representants de l’Església catòlica, que serà el primer estudi que es farà a Espanya sobre aquest tema. I estem treballant també en un altre projecte que ens va demanar l’Observatori de l’Estudiant de la UB per estudiar la victimització que han patit els nostres estudiants. D’altra banda, sempre tenim també projectes amb ONGs com Save the Children, per exemple, amb la qual acabem de publicar un informe sobre violència viral. Estem pendents que el Ministeri espanyol d’Afers Socials ens subvencioni un estudi d’àmbit estatal, que intentarem que es faci cada dos anys, per estudiar les variacions en la violència. Seria molt interessant tenir dades d’aquesta evolució, ja que a Espanya no s’ha fet mai.

També fem accions formatives. La Generalitat ens va contractar perquè forméssim  un tècnic de cada centre d’acollida de Catalunya perquè poguessin detectar casos de violència i notificar-los. I assessorem ONGs, els síndic de Greuges, el Parlament de Catalunya sobre aquesta matèria…

Quan fas una recerca amb menors d’edat hi ha temes de confidencialitat i d’anonimat molt complicats. Les dades són confidencials, però mai no poden ser anònimes, perquè, si detectem una situació de risc, l’interès de l’infant està per sobre dels interessos de la recerca. Això ens ha portat a fer una guia sobre l’ètica de la investigació amb infants víctimes de violència, perquè la gent sàpiga què ha de fer davant de cada situació. Nosaltres hem escrit la guia, i la Federació d’Associacions per a la Prevenció de Maltractament Infantil (FAPMI) s’ha encarregat de maquetar-la.

Com afecta la violència als infants al llarg de la seva vida?

El problema de la violència en la infància és que es trenquen tres grans pilars del desenvolupament infantil: la confiança en un mateix, la confiança en la resta de persones i la confiança en el futur. El que s’ha vist és que aquestes tres grans confiances que necessitem per desenvolupar-nos adequadament queden destruïdes, i com més duri la victimització, pitjor. En la majoria de casos la violència és intrafamiliar, ningú no ho detecta, i la situació dura anys. Els infants creixen amb moltes mancances, i s’ha vist que això va associat a molts problemes psicològics en l’edat adulta. Però és que, a més, a nivell neurobiològic, s’ha vist que aquests infants tenen el sistema d’enfrontament a l’estrès (un sistema que quan hi ha una amenaça s’activa) hiperactivat. A un infant que està en una situació de violència dins la llar, només entrar a casa se li activa el sistema d’enfrontament a l’estrès. Aquesta hiperactivació vol dir que tota aquella adrenalina que segreguem quan estem sota amenaça, ells l’estan segregant tot el dia, cada dia. I això acaba danyant no només estructures cerebrals vinculades amb trastorns mentals greus com la depressió, l’ansietat…, sinó també estructures relacionades, per exemple, amb l’aprenentatge. No s’entenia per què els infants maltractats estudiaven tan malament, treien notes tan baixes, no tenien un futur professional… S’ha començat a veure que no poden ser bons estudiants perquè realment pateixen un dany a nivell neuroanatòmic en zones del cervell. Els efectes afecten totes les àrees del desenvolupament, i depenen una mica de la vulnerabilitat individual: hi ha infants que tenen més vulnerabilitat als trastorns psicòtics, d’altres que tenen més vulnerabilitat a l’abús de substàncies, a la depressió i a l’ansietat, etc. El que està clar és que és un factor de risc que explica un percentatge altíssim de psicopatologies en adults, i no en som prou conscients. La violència envers els infants és molt freqüent, té uns efectes devastadors en el seu desenvolupament, i no s’està investigant prou.

Durant els últims anys, la violència ha augmentat o ha disminuït?

Depèn de la tipologia de violència de què estiguem parlant. En general, però, hauria d’estar disminuint, perquè hi ha més sensibilització social. La violència electrònica ha augmentat, perquè abans no es feia ús de les noves tecnologies, i fins que no fem una intervenció educativa en aquest sentit continuarà situant-se en el mateix percentatge. L’abús sexual continua en el mateix percentatge des de la dècada de 1970. Es diu que un de cada cinc infants pateixen violència sexual a tot Europa. Comparant estudis al llarg dels anys sembla que no s’ha incrementat, però tampoc no ha disminuït. Fins que aquestes formes de victimització com l’abús sexual, que és el tabú principal, no surtin a la llum i la gent no ho vegi com un problema greu en el qual es pot intervenir amb programes, continuarem tenint-ne el mateix percentatge.

Què hem de fer per fer-hi front?

Un dels problemes, i aquí sóc molt crítica amb la nostra universitat, és que no hi ha formació respecte a la victimització infantil en carreres tan importants com Psicologia o Medicina. Com és possible que jo, que sóc experta en aquest àmbit, només faci classes a Criminologia? Estem parlant de detecció, de prevenció, d’aspectes clínics i socials… A partir del moment en què tinguéssim professionals formats, podríem fer campanyes de sensibilització social. Està molt bé que els infants coneguin els seus drets i que sàpiguen què poden dir que no, però al final això depèn d’un adult. Així que formem els pares i formem els professionals.

Hi ha autors que parlen d’una certa autoprotecció per part dels adults: l’adultocentrisme. Tots els recursos i investigacions van a la violència contra els adults de mitjana edat, quan en realitat hi ha molta més violència cap als infants que no pas entre adults. Però és clar, en quina posició ens deixa com a societat que maltractem els nostres membres més vulnerables?

Quina importància té la transferència de coneixement?

Quan vam començar, la nostra prioritat era sortir en revistes d’alt impacte. Vam veure, però –i penso que és molt important–,  que els investigadors de l’àmbit social hem de tenir una doble carrera: d’una banda, hi ha el vessant científic d’alt nivell, amb publicacions en revistes que donin rellevància a la recerca, i d’altra banda hi ha una part de divulgació a nivell social, amb informes que estiguin penjats a Internet, fent accions formatives per a professionals, etc. Perquè si no la recerca no arriba a la societat. Treballar en aquest doble vessant, amb aquesta doble perspectiva, és dur, però a nosaltres ens agrada molt la perspectiva aquesta de retornar d’alguna manera a la societat tot el que aquesta ens dóna en forma de beques i ajuts.

 

Més sobre Noemí Pereda

Quin és el millor descobriment de la història?

Qualsevol descobriment de Marie Curie, donat que va ser la primera dona que va rebre un premi Nobel (de fet, en va rebre dos), i això va suposar l’inici de l’acceptació de les dones a la ciència.

Què li agradaria veure en el futur?

M’agradaria veure que els drets dels infants tenen la mateixa importància que els drets dels adults.

Quin és l’avenç que més por li fa?

Hi ha una línia d’estudi dins el meu àmbit que em fa por: la línia vinculada a les conseqüències neurobiològiques. Em preocupa que es pugui arribar a pensar que ja no hi ha res a fer amb els infants maltractats perquè tenen un dany estructural al cervell. Si fem això estem cometent un error molt greu, perquè el potencial de l’individu és enorme. Hi ha molts autors que diuen que la victimització és un motor de desenvolupament. El millor exemple és el de Joan Miró, que va ser un infant maltractat pels seus pares, o el de Madonna o Lady Gaga, que van patir abusos sexuals i han pogut fer grans coses després.

L’FBG és…

…una ajuda imprescindible per als investigadors. Penso que un investigador hauria de poder tenir temps per investigar, per buscar projectes… però a vegades se’ns demana que fem moltes coses burocràtiques per a les quals no estem preparats. L’FBG assumeix totes aquestes responsabilitats, que en el fons a nosaltres no ens tocaria fer si estiguéssim en un país on la investigació fos més rellevant. Per a mi i per a nosaltres com a grup l’FBG és fonamental, perquè ens facilita molt la feina.

   

Comparteix aquest post:

Utilitzem cookies de tercers amb finalitats tècniques i analítiques. Si continua navegant vol dir que accepta la nostra política de cookies. Més informació,plugin cookies política de cookies.

ACEPTAR
Aviso de cookies