Actualitat

Magda Polo «Creiem que podem aportar eines a través de l’art per reforçar les teràpies d’identitat de gènere»

Fins ara el contacte que la Dra. Magda Polo, de la Facultat de Geografia i Història, havia tingut amb la transferència de coneixement sempre havia estat lligat a l’oci i a la cultura. Ara, però, té un projecte que connecta les humanitats i la ciència per millorar la salut en el col·lectiu transgènere.

De què tracta la seva recerca?

Jo em vaig especialitzar en estètica, en teoria de les arts i, concretament, en filosofia de la música, i em vaig centrar en el romanticisme alemany i en la música contemporània. Vaig tenir l’ocasió de participar en un màster de musicoteràpia, i allà vaig entrar en contacte amb tot el que és el sector de la salut i les implicacions que té la música en l’organisme, en l’estat d’ànim, etc. Donant voltes al concepte de les aplicacions de la música en l’àmbit de la salut, vaig trobar-me amb tota una sèrie de persones que estaven treballant en el tema del transgènere, i vam intentar veure si els professionals de l’àmbit de la salut que treballen temes de disfuncions en identitat de gènere tenien algun tipus de recurs, i si nosaltres com a grup podríem crear algun tipus d’eina addicional que els ajudés a tirar endavant algunes de les seves teràpies. Vaig detectar-hi un buit, i amb aquest grup de persones vam parlar de crear algun tipus de recurs validat pels professionals de la salut que pogués ajudar-los a l’hora de fer teràpia. Amb l’objectiu, també, d’ajudar els mateixos pacients que puguin rebre tota una sèrie d’informacions provinents de l’àmbit de l’art i que s’adonin que no es tracta d’una patologia, sinó que senzillament és qüestió d’acceptar una sèrie de coses que la nostra societat encara potser no té del tot clares.

Jo sóc la investigadora principal d’aquest grup, i després hi ha l’Esther Gómez, doctora en psiquiatria especialista en qüestions de gènere i transgènere que pertany a l’Hospital Clínic; també hi ha la Dra. Sílvia Rosés, que pertany al BAU, centre de disseny adscrit a la Universitat de Vic, i que ha iniciat allà una línia de gènere identificat amb el tema de la moda; hi ha la Dra. Paloma González, que està especialitzada en ciències de la comunicació i que treballa sobretot amb el cinema, i després hi ha la María Moreno, doctoranda meva especialitzada en art contemporani i sobre tot el que serien les dissidències sexuals.

Quin és l’objectiu del projecte?

Nosaltres creiem que des de l’àmbit de les humanitats, i concretament des de l’àmbit de l’art, podem aportar unes eines que puguin reforçar la teràpia que fan metges, psiquiatres i psicòlegs. Per tant, el nostre objectiu seria aportar-hi un reforç i una eina addicional. Ara, a més, des de fa un parell de mesos ha sortit tot això a la llum, per exemple amb el cantant Sam Smith, que ha dit que és de gènere no binari. Són qüestions que estan aflorant molt en la nostra societat, però la gent està molt desorientada, és difícil d’entendre; per tant, nosaltres creiem que potser explicant-ho des d’una visió artística serà més fàcil d’arribar a la societat en general.

Com poden ajudar les arts a la gent?

Nosaltres treballem les arts en el sentit més ampli: les arts plàstiques, la música, el cinema, la moda… Creiem molt en la interdisciplinarietat artística i, a més, el públic és molt més receptiu a un enfocament interdisciplinari que si parteixes només d’un únic llenguatge artístic. Volem localitzar tots els agents artístics que han manifestat el problema de no identificar-se amb un dels gèneres binaris, o fins i tot amb una identitat sexual específica, a fi i efecte que el pacient no es trobi sol davant d’aquesta problemàtica. També amb l’objectiu que els professionals de la salut disposin d’altres eines que no siguin només teràpies cognitives, psicoanalítiques… convèncer l’altre que no es tracta d’una problemàtica sinó que és una cosa que s’ha de viure amb normalitat. També buscarem referents artístics que es consideren transgènere i obres que centrin la seva temàtica en el transgènere, com per exemple Diana G. Torres, Itziar Ocariz, Abel Azcona…

Des del punt de vista teòric ens basem principalment en Judith Butler, en tot el que ella va plantejar des del postestructuralisme amb El género en disputa. El feminismo y la subversión de la identidad o Cuerpos que importan. El límite discursivo del sexo, que daten la primera de 1990 i la segona de 1993 i en les quals des d’aquesta filosofia Judith Butler assenta les bases del que seria un reqüestionament del gènere, el sexe i l’orientació sexual. Tot això amb l’ajut també de les reflexions de Paul B. Preciado i Olga Viñuelas.

Com mostrarien els diferents tipus d’obres?

Si es tracta d’una performance doncs la visionaríem i explicaríem als pacients quina és realment la voluntat de l’artista en aquella acció perquè puguin entendre com algú no se sent identificat amb un gènere específic i com ho exterioritza. En el cas de la música es tractaria que veiessin que hi ha creadors que ells mateixos afirmen que són de gènere no binari, per tal que els pacients puguin descobrir algun element identificatiu d’aquesta no-binaritat. Amb les arts plàstiques ens referiríem a pintors que també s’hagin definit com transgènere i analitzaríem les obres que han fet, o abordaríem temàtiques tangencials. En el cas del cinema, finalment, és molt més fàcil, perquè hi ha pel·lícules que ho revelen molt bé; per exemple, molt recentment he vist una pel·lícula que m’ha fascinat i que recomanaria, es tracta de El retrato de una mujer en llamas, un film sobre una relació de no-dominació i totalment igualitària entre dues dones (una pintora i la dona que ha de ser retratada) al segle XVIII. Hi ha escenes que poden ser molt colpidores, però que a la vegada et poden ajudar a treure’t aquest pes, aquest prejudici que la societat a vegades ha imposat respecte a aquestes qüestions.

Quina importància té la transferència de coneixement en l’àmbit de les Humanitats?

Els investigadors que formem part de l’àmbit de les Humanitats hem de ser molt conscients que molta part de la nostra recerca és perfectament transferible. Hem de fugir de l’estigmatització que només els investigadors de l’àmbit de les Ciències estan en contacte amb la societat. Això no és cert.  Des de la Filosofia i l’Art, que són els meus àmbits d’estudi, puc millorar determinats aspectes de la societat. La transferència tracta d’aportar el coneixement d’un especialista del qual la societat se’n pot beneficiar. Per tant, no crec que hi hagi àmbits de les Ciències Socials i de les Humanitats que no siguin susceptibles de ser transferits. Sempre m’he concebut com una investigadora que feia  transferència de coneixement perquè sempre hi ha d’haver una part àmplia de generositat per part de l’investigador respecte de la societat. Un no es pot quedar tancat en un arxiu, un museu o una biblioteca. Segur que hi ha una sortida aplicable a processos de millora a partir de la descoberta d’una sèrie d’hipòtesis que condueixen a unes teories. Per a mi la transferència és compartir el coneixement i personalment m’agradaria molt que la gent confiés en el fet que les Humanitats i les Ciències poden trobar ponts de comunicació malgrat tenir metodologies molt diferents. S’han de poder trobar punts en comú, i no només en la transferència, sinó també creant uns lligams entre els investigadors sense l’etiqueta de si vénen d’un àmbit o d’un altre. Això és el que en certa manera pretenem manifestar a través del projecte.

 

Més sobre Magda Polo

Un referent 

Ludwig Wittgenstein, un dels filòsofs més importants del segle XX.

Què li agradaria veure en un futur 

Que l’ésser humà trobi l’harmonia amb la natura.

L’avenç del futur que li faci més por 

Que s’inventin armes cada vegada més subtils i perfeccionades per destruir-nos els uns als altres.

L’FBG és…

…qui ha de mediar entre la Universitat, els professionals que hi treballem i les empreses o institucions. És a dir, la Universitat de Barcelona com a institució pública ha de tenir una fundació que vetlli perquè tot allò susceptible de ser potenciat i que a vegades no troba el seu camí correcte el trobi. Per tant, per a mi l’FBG és actualment una possibilitat d’esperança que em doni ales per volar i per arribar allà on jo sola  i el meu equip potser no podríem arribar.

Comparteix aquest post: