Elena Lauroba «Hem aconseguit que la gent visqui més, però no necessàriament que la gent visqui millor»
La Dra. Elena Lauroba, de la Facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, forma part de l’estudi “Cap a un envelliment actiu i benestar centrat en la ciutadania”. El projecte, subvencionat a través de l’EIT Health, pretén garantir l’autonomia de les persones de la tercera edat a través de mètodes de formació dirigits als professionals de l’àmbit de l’atenció a les persones grans.
De què tracta el projecte?
És un projecte amb vocació formativa que va lligat a l’envelliment actiu, a ensenyar com es poden millorar les relacions amb les persones de la tercera edat. Ens hem centrat en els professionals de la salut que s’han d’enfrontar a l’atenció a les persones grans, que tenen uns coneixements esplèndids però sempre molt limitats. Vam començar a desenvolupar el nostre programa d’actuacions l’any 2017, i ara estem esperant que ens aprovin el del 2019.
El primer any el que vam fer va ser formació en quatre col·legis professionals: el de psicòlegs, el de pedagogs, el d’infermeres i el d’advocats. Aquests professionals el que rebien com a formació era una sessió de cadascuna de les altres disciplines. A l’estiu del 2017 també vam fer una Summer Academy al Palau Macaya.
Aquest any el que estem fent és centrar-nos en les necessitats de cada persona en particular. Per conèixer els interessos de cada persona estem provant amb les ‘històries de vida’ de cadascú. La Universitat de Newcastle, que és un dels nostres socis, està treballant en això com a focus de recerca. A Anglaterra van ser pioners a fixar-se que no s’estava escoltant la gent gran a partir d’un metge que explicava una situació mèdica viscuda amb la seva mare. Tot va ser fantàstic, però al cap d’uns dies la mare li va dir que van ser els pitjors dies de la seva vida. Aquella disfunció absoluta entre una cosa i una altra va fer que comencessin a investigar que, d’alguna manera, estem infantilitzant i silenciant la gent gran. Per tant, cal recuperar la seva veu, perquè això serà un element perquè continuïn actius. I és molt important que continuïn actius –de fet, és una prioritat de la Unió Europea–, perquè és el que els fa ciutadans.
Quines millores pot aportar l’estudi?
El que volem és dotar d’eines els professionals que treballen amb la tercera edat, que diuen que no en tenen i que a més ens hem adonat que estan molt sols. La Summer Academy de l’any passat va agradar moltíssim. Quan vam veure les opinions tan positives que va suscitar ens vam adonar que no era només pel que hi aprenien, sinó també perquè els feia sentir-se menys sols en la seva feina. El fet de pensar que tenien alguna cosa que podien oferir, ja no únicament als malalts, sinó també pel que fa a les condicions de treball i a nivell de grup, els empoderava.
L’objectiu final sempre és que les persones tinguin un envelliment millor i que estiguin més ben ateses, i per assolir aquest objectiu el que fem és crear aquesta xarxa de professionals més satisfets.
Si ens centrem en els usuaris, un dels problemes és que, encara que entenguin el que un metge els està explicant, no s’atreveixin a dir que no els agrada o que van tenir una mala experiència, que creguin que no poden opinar. Volem que ells siguin també actors en la construcció del seu tractament o de la seva evolució. Perquè, què és el que ens defineix com a éssers humans? El llenguatge. I a partir de quin moment ens convertim en muts? Potser a partir dels 70. “Calla, pare, ja ho faig jo”. Ara s’està veient que aquesta obsessió en el sentit que totes les persones grans que estan en una residència hagin de llevar-se a les 8 és un error… Potser el més adequat és que uns quants es llevin a les 10 si ho prefereixen. I que no tots dinin a les 13.15 hores, sinó que s’articulin alguns mecanismes d’autonomia que els permetin dinar entre les 13.00 i les 15.00 hores.
Cal escoltar, atendre i actuar en conseqüència. I això garanteix gent més sana, i gent més sana també és gent que gasta menys en sanitat. Les despeses en sanitat es disparen d’una manera brutal a partir dels 70-80 anys; per tant, hem aconseguit que la gent visqui més, però no necessàriament que la gent visqui millor. ¿Fins a quin punt estem allargant determinades coses? Això és el que hem d’escoltar.
Qui són els seus col·laboradors?
En el projecte treballem conjuntament amb la Universitat de Lovaina i amb la Universitat de Newcastle, que té un programa que es diu Voices en el qual treballen a través de reunions de grup o focus groups. També treballem amb la Universitat de Copenhaguen, amb la Universitat de Rotterdam, amb l’associació francesa iSENIOR, que intenta que les persones de la tercera edat siguin actives perquè no s’autoexcloguin de les TIC, i amb ACNEA, una asseguradora.
A partir de l’experiència de l’any passat ens vam adonar de fins a quin punt és valuós l’ensenyament en cascada. Els professionals que van fer la formació se sentien més segurs per compartir després el que havien après d’una manera beneficiosa per a tothom. Llavors hem entrat en contacte amb l’ICE i hem rebut una acollida sensacional. A hores d’ara estan dissenyant el producte que volem oferir al novembre als professionals de la salut. Serà una formació basada en una metodologia, no en un contingut concret. Quin tipus d’escolta fer, quin tipus d’activitat pots fer, com compartir… Se’n diu metodologia de la transmissió.
Com han evolucionat els drets de les persones grans en els últims anys?
Jo vull pensar que han anat a millor en el sentit que som conscients que existeixen, tot i que també és cert que la fragmentació de la família ha afectat negativament. Abans estava molt clar que en una casa hi convivia una família extensa amb una pluralitat de generacions que avui és inviable. La transformació de la família comporta al seu torn que la gent gran adquireixi una nova dimensió. Hem de confiar que les noves tecnologies tindran un paper important per facilitar la vida a la gent gran. En el futur és possible que hi hagi impressores 3D senzillíssimes que, prement només un botó, ofereixin la dosi de medicació corresponent a cada dia. Ja hi ha experiències en aquest sentit amb robots cuidadors, que encara estan en fases molt inicials però que potser en un termini de quinze anys seran una realitat; o que hi hagi drons que puguin, per exemple, baixar les escombraries de les cases de persones amb problemes de mobilitat. Tota aquesta mena de coses.
Quina importància té la transferència de coneixement?
Nosaltres estem obsessionats amb la transferència de coneixement. Tenim una interlocució constant amb els col·legis professionals i amb les administracions, perquè ens va semblar que seria útil des del primer moment. Vull pensar que l’any que ve alguns ajuntaments s’implicaran més en el projecte. A mesura que els l’anem explicant els està agradant tant que diuen que l’any que ve volen fer alguna cosa. Aquest any com a última activitat fem una Winter Academy, i tenim la voluntat que hi assisteixin tècnics d’ajuntaments perquè facin la cadena de comunicació i ho vagin explicant i fent servir.
Més sobre Elena Lauroba
El millor descobriment: l’electricitat o la penicil·lina
Què li agradaria veure: la vacuna contra la malària
Un referent: Simone Veil, que va aconseguir l’aprovació de l’avortament a França
L’FBG és… un col·laborador que hauria de ser molt proper, però que de vegades veiem massa llunyà. Tenim una sèrie de fissures de comunicació i d’entesa, però no pas per manca de voluntat, perquè la gent és esplèndida.
