Daniel Prades «Fem etiquetes per al menjar envasat que permetin dir el que està passant dins la safata»
El Departament d’Enginyeria Electrònica i Biomèdica de la Facultat de Física ha desenvolupat un sensor de la mida d’una etiqueta que permet detectar gasos a través d’una fotografia.
En quin projecte treballa el grup?
Nosaltres venim del món de fer sensors. Fer sensors des del punt de vista de l’electrònica vol dir fer xips que permetin que quan passa alguna cosa a l’ambient això es converteixi en un senyal elèctric dins un mòbil, un dron o el que convingui. En un moment determinat ens vam plantejar si, a més de fer electrònica, podíem també fer coses més senzilles i econòmiques. Que el sensor ens donés no pas les millors prestacions però sí prou prestacions, i que l’aproximació fos tan simple com fos possible. D’aquí va sortir el tema de fer sensòrica amb fotografies, que detectés com algunes substàncies canviaven de color davant teu. Això, evidentment, es pot fer a ull nu, però la gràcia del projecte era aconseguir que qualsevol foto tingués colors realistes perquè l’anàlisi després fos acurada i correcta.
Després de mirar-nos-ho amb detall vam veure que hi havia mercat a la indústria alimentària, que és la que ens engresca més. Hem aconseguit fer etiquetes per al menjar que permeten dir el que està passant dins de les safates que podem trobar en qualsevol supermercat.
Aquesta és una de les aplicacions de ColorSensing
Sí, vam considerar els diferents sectors, els volums i les problemàtiques i sembla que és on hi ha més oportunitat i interès. Hem tingut contacte amb algunes empreses del sector càrnic, envasadors en la gran majoria, i hi ha empreses que ens han dit que el volen. Per introduir una innovació en un sector has d’anar a parlar amb tots els actors possibles, per entendre la problemàtica, però especialment per aclarir qui assumirà el cost, que en aquest cas és qui munta la safata de carn. Aquest procés d’anàlisi previ és molt interessant. Malauradament, com a científics no acostumem a fer bé, i això té moltes conseqüències en l’aplicació de la recerca. Per exemple, te n’adones que tota la química que has desenvolupat per fer els sensors ha de poder anar sobre el plàstic que fa servir aquesta gent. Nosaltres hem hagut de fer canvis i redirigir coses per poder adaptar-nos al que era acceptable per a l’empresa que anava a incorporar els sensors. I continuem fent-los, és normal.
Com funcionen aquests sensors?
En química són comunes unes substàncies que es diuen ‘indicadors colorimètrics’. Són substàncies que estan dissenyades per mostrar un canvi de color visible quan estan exposades a un agent químic determinat. De les moltes possibilitats que hi ha, nosaltres hem triat uns quants indicadors d’aquests que ens permeten conèixer la concentració d’uns determinats gasos dins envasos de menjar. Els envasos de menjar són interessants perquè els gasos que hi ha dintre són coneguts. Hi ha molt menjar que s’envasa en una atmosfera modificada que conté un còctel de gasos que fa que el producte duri més. Aquests gasos són nominals quan es munta la safata, i quan passa el temps el menjar evoluciona. Hi ha tot un seguit de coses que poden alertar sobre diferents situacions: què s’ha passat, o què no s’ha passat del tot encara, tot i que la data digui que sí; s’ha pogut perforar l’envàs, o no s’ha tancat bé des d’un principi… Si mesures les desviacions respecte a allò que t’esperaries que hi hagués dins, pots saber coses sobre el que li passa al menjar.
La problemàtica que hi ha aquí, més enllà del tema de les tintes, és com fer que aquesta foto surti bé, que sigui realista, que el color surti bé… Aquí és una miqueta on estan les patents que tenim, que permeten d’una banda veure’ls bé, i d’altra banda evitar donar falsos positius o alertes innecessàries. És tan important corregir bé les fotos com saber que una foto és incorregible, per donar l’oportunitat de repetir la foto i no donar informació falsa. Això també és part de la nostra tecnologia. Sembla una bestiesa, però a vegades dir ‘no funciona’ és tan important com dir ‘funciona’.
A qui podria beneficiar aquesta tecnologia?
Nosaltres plantegem això com una nova font d’informació. A l’envasador el que li permet és saber com estan els lots que estan envasant, però també es pot vendre la capacitat de fer una foto i que et digui alguna cosa que sigui d’interès per a tu. Nosaltres venem una etiqueta física, però que en realitat és un servei que pot prendre moltes formes: pot ser un element de màrqueting, de traçabilitat, de control de qualitat … Es pot aplicar inicialment a tots els aliments que tinguin una atmosfera modificada, i estem treballant perquè es pugui utilitzar en més casos. Actualment tenim converses amb empreses de fruita tallada i de peix envasat, i també es pot aplicar a d’altres sectors de productes no tan frescos com les patates fregides, la fruita seca, pastisseria,… Els gasos que s’han de detectar són pràcticament els mateixos.
Què en pensa, de la idea de crear empreses a partir d’una tecnologia sorgida a la Universitat?
Penso que les spin-offs universitàries són socialment necessàries. Nosaltres estem treballant amb la gent de l’FBG, i la idea és constituir-nos com a spin-off de la UB. És cert que la inversió pública en la recerca té com a retorn la generació de coneixement; en un sentit competitiu, però, dins l’economia aquesta invenció s’ha de traduir en una cosa concreta. La cultura de col·laboració amb l’empresa encara ha de madurar en el nostre entorn, i l’opció de posar en marxa iniciatives com a empresa pròpia amb l’expectativa de ser comprat o transferit, ajuda. Et posiciona com algú que ja comença a parlar el seu llenguatge.
Penso que és interessant el mindsetting de fer un desenvolupament fora de la universitat en un context de start-up. Nosaltres ens hem decantat per aquesta aplicació en el menjar perquè al darrere hi ha una anàlisi de números i de mercat. Poder dedicar internament esforços a analitzar a què s’ha d’aplicar i com s’ha de reorientar la recerca per gent que no és científica, és important. Aquesta oportunitat ens la va donar un ajut del Consell Europeu de Recerca (ERC), i ha estat molt satisfactòria. I n’hem après moltes coses. No hi ha massa formes de finançament que cobreixin la possibilitat de poder destinar recursos humans dins un projecte específicament per a això, i a nosaltres ens ha anat molt bé.
Més sobre Daniel Prades
El millor invent de la història: Tot i que ara justament sigui polèmic, jo diria que la ramaderia intensiva. Els antibiòtics, les toxines i la contaminació maten, però la fam també.
El pitjor invent de la història: És contradictori. No pot haver-hi un mal invent. Si està inventat és perquè satisfà una necessitat. Altra cosa es l’ús que se’n derivi.
L’invent del futur que li fa més por: Tot el que surt a Black Mirror.
L’FBG és…
…una estructura molt àgil de la Universitat de Barcelona que genera un espai per promocionar i gestionar la recerca d’una manera molt eficaç.
