Ana I. Fernández «Necessitem més dones que siguin un referent; Marie Curie la tenim una mica gastada ja»
En un món d’homes, com ho és el de la indústria dels nous materials, Ana Inés Fernández sobresurt dins el Centre de Disseny i Optimització de Processos i Materials (DIOPMA) de la Facultat de Química. Aquest grup de recerca de la Universitat de Barcelona fa 25 anys que treballa en la recerca de nous materials i per donar una segona vida a materials en desús.
Què passa amb les dones en la branca de la ciència i la tecnologia?
Les dones tenen moltes coses per fer en aquest àmbit; hi ha molt poques noies a les facultats. No sabria dir en quin moment del procés educatiu les perdem, però crec que part de la culpa que això sigui així és perquè sembla que les dones no hagin fet res en l’àmbit de la ciència i la tecnologia, i això no és veritat. Lisa Meitner o Maria Telkes no surten a cap classe ni en cap pel·lícula, però el món no seria el que és sense elles. Només coneixem Marie Curie, que la tenim una mica gastada ja. Hi ha moltes més dones que ens han fet la vida millor, però no en sabem els noms, no ens les posen com a exemples. Si les noies tinguessin dones com a referents des de ben petites, potser també voldrien ser astronautes, físiques, enginyeres…
És el DIOPMA sinònim d’economia circular?
Quan nosaltres vam començar, fa 25 anys, ningú no en deia ‘economia circular’; però sí, fem servir coses que són residu i les transformem en un subproducte per trobar-hi una altra aplicació. Ara participem en un projecte europeu, Rewastee, en què agafem una pols molt fina que es genera a la indústria de l’acer. A partir d’aquesta pols hem desenvolupat una làmina densa amb propietats termoreguladores i d’aïllament acústic. El seu avantatge competitiu és aquesta funció termoreguladora, capaç d’absorbir i d’aprofitar la calor que ve de fora.
Com haurien de ser els materials del futur?
S’ha de pensar considerant-ho des de tots els punts de vista. Un material pot ser meravellós, però hem de tenir en compte si és un recurs abundant, si és fàcil de obtenir, si és tòxic… També s’ha de pensar què en farem després, com el reciclarem.
La idea és que acabem reciclant-ho tot?
Crec que s’hauria d’anar cap aquí, perquè la Terra és finita i la quantitat de materials amb què podem fabricar és limitada. A Espanya la major part del metall prové de la deixalla, això ho tenim controlat; però amb els plàstics o amb els polímers derivats del petroli no passa el mateix. Per això, a més de desenvolupar nous materials, tenim molta feina a pensar com podem fer servir millor els materials que ja tenim i com podem desenvolupar nous processos de reciclatge.
Com ajuda el DIOPMA les empreses?
Hi ha empreses que ens vénen en un moment molt crític per a elles buscant una solució que normalment ha de ser molt ràpida i ha de tenir una gran repercussió. Després tenim empreses amb les quals treballem des de fa molt de temps i a les quals ajudem a desenvolupar el seu pla d’innovació. Al darrere hi ha tota la planificació del projecte i l’anàlisi de què es pot fer a nivell de laboratori. En més d’una ocasió hem aconseguit implementar canvis significatius en els processos de producció de les empreses.
Animaria les empreses a invertir en R+D?
Les empreses s’han de arriscar, però en el sentit positiu de la paraula. Aquesta hauria de ser la filosofia: fer recerca i innovació no és perdre-hi diners. Les empreses que tenen clar que això és una inversió a llarg termini obtenen bons resultats. Per contra, les empreses que necessiten una solució a molt curt termini normalment no se n’acaben sortint. De miracles no en fem. La recerca demana temps, no és immediata.
Com veu l’actual situació de la recerca a Catalunya?
És evident que per fer recerca es necessiten diners, malauradament; cal tenir molt present aquest fet. En els darrers anys el finançament ha baixat, però tot i així crec que la resposta de la Universitat de Barcelona ha estat bastant bona, perquè hem continuat tenint un nivell de recerca raonable. La qüestió és que el fons de finançament a Catalunya és increïblement petit per la mida que té com a país. Si l’Estat mateix es pren la recerca com una despesa, està fent el que nosaltres diem a les empreses que no han de fer. La recerca ha de ser una inversió. Potser no som capaços, però, d’explicar per què han d’invertir en nosaltres, i els investigadors tenim certament part de responsabilitat en això.
Més sobre Inés Fernández
Una figura històrica que li provoqui calfreds
Entre Hitler i Stalin, no sé qui me’n provoca més…
El millor invent de la història
Del meu àmbit, el polímer sintètic, que ha permès que 7.000 milions de persones puguin portar roba. Sense aquest invent mitja humanitat aniria despullada.
L’invent que més por li fa
No és l’invent sinó l’ús que en fem. La manipulació genètica em preocupa perquè hi ha tot un tema d’ètica important al darrere.
L’FBG és…
…un actor essencial per a nosaltres, tant pel que fa a les qüestions de gestió i administració com pel que fa als processos de transferència de coneixement. És una gran ajuda sense la qual no podríem fer ni la meitat de la feina que fem.
