Xavier Hernández «Intentem que la gent pugui veure, tocar i experimentar el passat»
El catedràtic Xavier Hernández dirigeix el grup de recerca de Didàctica del Patrimoni, Museografia Comprensiva i Noves Tecnologies (DIDPATRI) de la Universitat de Barcelona, un grup format per historiadors que treballen per recrear fets històrics amb l’objectiu d’acostar la història a un segment al més ampli possible de la societat.
Com d’important és la història en la societat?
Estem convençuts que la història ens aporta un coneixement funcional que ens permet interpretar el present. Normalment les persones decidim poques coses en la nostra vida diària perquè moltes coses ja estan establertes quan naixem: la llengua que parlem, les creences, el menjar, la roba… La història és la gran força que condiciona el nostre present, i el fet d’entendre-la ens proporciona capacitat de reacció, control i independència. També ens fa més lliures, perquè ens proporciona una capacitat més gran de decisió. Altrament seríem esclaus de la cultura del passat. D’aquí que la gent tingui cada vegada més interès per tot el que està relacionat amb el passat.
Què fa el DIDPATRI?
La majoria dels qui en formem part som historiadors de l’art que intentem fer comprensible el coneixement històric a un segment al més ampli possible de la població. El passat és com el gran iceberg que està sota l’aigua i del qual només veiem la punta. És difícil, però intentem que la gent pugui veure, tocar i experimentar el passat perquè el pugui entendre. Actualment la gent hi està interessada perquè es tracta de coneixements pràctics que són la base, a més, d’una important indústria relacionada amb el turisme cultural.
I com volen aconseguir aquest objectiu?
Generem productes per a dos àmbits bàsics: el món de l’ensenyament reglat, per al qual generem materials escolars, itineraris, tallers, etc.; i la població en general, per a la qual creem diferents tipus de museus i exposicions, ja siguin reals o virtuals.
Davant d’un coneixement abstracte com el que representa el passat, la nostra tasca consisteix a concretar aquest coneixement. Així, si parlem, per exemple, d’un determinat fet polític, militar o econòmic, perquè aquest fet sigui entès, hem de proporcionar-ne les claus i acompanyar-ho d’imatges. Per aconseguir-ho utilitzem diferents estratègies, com ara desenvolupar una iconografia didàctica, simulacions, recreacions i diversos recursos relacionats amb les noves tecnologies. En aquest sentit, quan estudiem, posem per cas, una ciutat per després reconstruir-la en 3D, gravem també imatges de grups de recreació i tot seguit les superposem per generar un producte final en el qual es pot veure una recreació totalment rigorosa acompanyada de persones interactuant. És un producte que després es pot utilitzar indistintament per a apps, cartells, llibres, guies… No fa gaire hem tingut una experiència interessant en aquest sentit a la Seu d’Urgell, i a hores d’ara estem treballant en un projecte amb el castell de Sant Ferran de Figueres i també hem presentat una proposta per al castell de Roses.
Quin pes tindran les noves tecnologies en el turisme del futur?
El futur que ens espera és extraordinari. No podem experimentar la història, però res no ens impedirà utilitzar procediments computacionals que ens resultaran útils per a la recerca. No podem experimentar un espai del passat, perquè ja no existeix, però amb l’ajuda de la computació sí que es poden replicar diferents situacions que permetin analitzar com eren les diferents variables i els diferents agents implicats. Tenim possibilitats extraordinàries de reconstruir espais i de mostrar-los tal com eren, i podem fer-ho d’una manera que sigui coherent i extremament rigorosa, que és el més important per a nosaltres com a científics.
Ara, l’objectiu hauria de ser conèixer millor el passat servint-nos de les noves tecnologies que provenen d’altres camps docents. Amb els nous recursos arribarà un moment en què a través d’un smartphone podrem crear hologrames de personatges històrics –de Cleòpatra, per exemple–, que estaran preparats per respondre les quatre mil preguntes més usuals que se li puguin fer.
Per què costa tant integrar la història i les noves tecnologies?
La biologia i la informàtica, per exemple, han pogut maridar molt bé creant un gran entorn biotecnològic que ha revolucionat moltes coses. En canvi, en història això no s’ha fet, i per tant encara no s’ha establert una relació profunda amb els recursos tecnològics. En el moment en què això es produeixi, que serà en els pròxims anys, s’haurà fet un pas molt important per assolir millor el coneixement i per divulgar i fer conèixer millor els continguts de la història.
Un dels problemes que tenim és que l’acadèmia no és conscient de totes les oportunitats que per a la història hi ha en el mercat. Això fa que els espais de divulgació, comunicació i didàctica de la ciència els ocupin dissenyadors, periodistes, arquitectes… en comptes d’historiadors. I en aquest sentit hi ha una feina important a fer, per tal que els estudiants es formin també en el vessant de la difusió, la comunicació i la divulgació de la seva pròpia disciplina, ja que generalment consideren que això no és cosa seva.
Aquesta manca de consciència fa que nosaltres anem una mica a contracorrent i que hàgim d’aprofitar les escletxes que puguin sorgir en el mercat, que són molt limitades. En aquest sentit, cal admetre que estem molt endarrerits, i per tant nosaltres com a professionals de la didàctica ens trobem que l’acadèmia va per una banda i el mercat per una altra, i això és un problema. El que hem de fer nosaltres és compassar acadèmia i mercat i generar productes d’interès.
Més sobre Xavier Hernández
Un personatge històric: m’agraden tots, però li diré Leonardo da Vinci.
Un personatge que li produeixi calfreds: Adolf Hitler.
Un invent que li agradaria veure: el túnel del temps.
L’FBG és… una institució amb la qual fa gairebé vint anys que col·laborem i amb la qual hem tingut sempre una experiència positiva.
