Actualitat

Mireia Freixa «S’ha de ser bona persona abans que un gran investigador»

Mireia Freixa ha estat directora del Grup de Recerca en Història de l’Art i del Disseny Contemporanis (GRACMON) des de la seva creació, el 1986, fins ara. Tot i que ja s’ha jubilat de la seva tasca docent, continuarà fent recerca durant els pròxims tres anys, ara ja des d’un segon pla com a professora emèrita.

Com ha canviat la recerca des que va començar?

Quan jo vaig començar, la recerca era un llapis, un paper, un arxiu i fer fitxes. He viscut doncs tot el procés de canvi que ha fet que la recerca hagi deixat de ser una tasca individual per convertir-se en una tasca de grup. Això, però, és una cosa que jo crec que la universitat encara no es creu en el cas de les Humanitats. En l’àmbit de les ciències és obvi, però en el cas de les lletres no s’ho creuen ni la universitat ni moltes vegades els mateixos investigadors. Amb la transferència en l’àmbit de les lletres el rector Rubiralta va fer una gran política quan va ser vicerector de Recerca. Es va fer un gran pas endavant i es va prendre molt seriosament en l’àmbit de les Lletres.

El món moltes vegades no és conscient que amb molts pocs diners invertits, la recerca en lletres dona molts resultats. Ens ha estat impossible aconseguir una beca Ramón y Cajal, quan, en el fons, la nostra recerca té molt ressò a nivell social, pel fet que és més propera. Podem ser igual de capdavanters que un investigador de ciències, i a més costem una mil·lèsima part. Hem patit la crisi com tothom, però l’hem patit absurdament, perquè amb una mica més de visió hauríem pogut fer de tot això un valor per donar sortida al que costa menys recursos. A l’hora de la veritat, amb pocs diners, fem meravelles.

Què fan a GRACMON?      

A GRACMON ens hem dedicat, sobretot, a parlar del Modernisme i el Noucentisme a la ciutat de Barcelona, tant des d’un punt de vista genèric com en temes més concrets. Personalment he impulsat la recerca en el camp de les arts aplicades i decoratives en vinculació amb professors i professores del Departament d’Arts Visuals i Disseny de la Facultat de Belles Arts. Vam fer, des de l’inici, una aposta per les noves tecnologies. En història de l’art és bàsic tenir control d’imatge, i per això ens hi vam interessar. Ens vam caracteritzar per utilitzar les noves tecnologies tant en la recerca com a l’hora de divulgar els coneixements. Hem estat un model de com els grups de lletres poden sortir de la universitat i divulgar la feina que fan de manera rendible. La tasca de transferència en la que hem tingut més ressò és en el comissariat d’exposicions per museus i fundacions, comissariat científic perquè la gestió de les exposicions la porten ells normalment. Una de les coses importants que tenim també és una línia de publicacions que funciona molt bé. Per altra banda, hem format gent en temes concrets, per exemple sobre el mosaic, el vitrall, els paviments… I això finalment ha estat fins i tot una bona sortida laboral per a aquesta gent, perquè no hi ha experts en aquests temes, i aquesta penso que ha estat clarament una de les línies d’èxit del grup.

GRACMON ha tingut la sort de comptar amb gent que ha treballat amb ganes i amb bona fe. Perquè sempre hem dit que s’havia de ser bona persona abans que un gran investigador. I això no vol dir que la gent no hagi de ser ambiciosa, però s’ha de partir d’una base col·laborativa i no s’ha de trepitjar el company. Nosaltres en el grup hem tingut sempre molt clar que s’ha de ser bona persona i que s’ha de treballar amb un sentit de generositat.

Com ha canviat la universitat durant aquests anys?   

En el que hem guanyat és amb la lluita feminista. Encara queda molt per fer, però s’ha guanyat moltíssim. Hem lluitat molt, i jo crec que ho hem aconseguit. Ara aquí hi ha la mateixa discriminació que hi ha a tot arreu, no és menor de la que passa fora, és igual. Estem tan malament com en altres llocs, o tan bé com en d’altres. Però no pas pitjor. Continuen manant els homes, però fa trenta anys en una facultat en què la majoria d’estudiants eren noies, tots els professors eren homes, i ara és al revés.

Quin és el projecte amb què més ha gaudit?

He gaudit amb tot, de veritat. Vam començar a fer transferència a través de la Fundació Bosch i Gimpera a partir de l’any 2000, i el projecte de més èxit ha estat una exposició que vam fer a ‘la Pedrera’. La Fundació La Pedrera va decidir fer una gran exposició sobre el Modernisme i els vam convèncer perquè, en comptes de fer una exposició sobre els grans noms, la fessin sobre el Modernisme des de baix, des de les arts industrials, aplicades i decoratives. Portava per títol, El Modernisme. Arts tallers i industries, Finalment la vam fer així i vam tenir 94.000 visitants. Va ser un èxit absolut, i la Fundació Bosch i Gimpera ens ho va reconèixer amb el premi Antoni Caparrós al millor projecte de transferència de coneixement. Aquest potser podríem dir que és el contacte més vistós que hem tingut.

D’altra banda, l’espai de trobada que vaig fer per als treballadors de l’FBG també em va agradar. Si parlem de gaudir, a mi el fet d’haver tingut l’oportunitat d’explicar la recerca que fem al grup al personal de l’FBG em va encantar.

Li ha quedat alguna cosa al calaix per fer?

Un ha d’assumir que es fa gran, i el més important de fer-se gran és que la gent sàpiga que ha de passar a un segon pla, perquè la gent jove ha d’adquirir protagonisme. L’èxit és que l’investigador principal passi a un segon pla no quan es jubila, sinó abans. I això nosaltres ho hem pogut fer molt bé, perquè en el nostre equip hi ha gent molt qualificada. A més, el fet de ser emèrita em dona la possibilitat de continuar col·laborant en molts projectes durant tres anys. De tota manera, tinc ganes de fer moltes altres coses que no tenen res a veure amb la universitat. M’agrada el mar i navegar; tinc ganes d’estar amb la meva família i els meus nets i vull escriure un llibre de contes que es dirà Els contes de l’àvia despistada, que seran històries reals.

 

Més sobre Mireia Freixa

Un personatge històric

Una dona, no em demani quina. Per a mi un personatge històric seria revisar la història amb visió de dona.

Què li agradaria veure en el futur

Que la universitat tornés a ser com era fa quinze anys pel que fa a la recerca, i que es valorés més la docència.

Un invent que li faci por

La intel·ligència artificial. De robots només m’agrada el que escombra.

L’FBG és…

…una eina per posar la recerca en contacte amb la societat. Penso que això és una gran tasca. Sempre ha estat molt fàcil treballar amb l’FBG, i això s’agraeix moltíssim.

   

Comparteix aquest post: