Actualitat

Josep M. Grinyó «Volem posicionar la nostra proteïna com a nova teràpia per a les malalties autoimmunitàries»

L’equip dirigit pel Dr. Grinyó, investigador de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona i de l’IDIBELL, ha desenvolupat una molècula amb un component capaç d’inhibir la resposta immune del cos davant una malaltia autoimmunitària.

 Quines particularitats té la molècula que han desenvolupat?

Nosaltres el que hem fet és una molècula proteica, és a dir, un combinat de tres subparts d’una proteïna amb missions diferents. Una part de la proteïna dóna solubilitat a la sang perquè la molècula pugui circular i tingui una vida mitjana llarga; les altres dues meitats de la molècula exerceixen una acció immunosupressora per tal que la resposta immunitària del cos no sigui tan vigorosa. La novetat de la proteïna és que conté una part que inhibeix que les cèl·lules es puguin desvetllar i fer una resposta immunitària, i una altra part que minva la resposta de les cèl·lules T, principals protagonistes de la resposta immunitària. És a dir: inhibim l’activació i activem la inhibició.

En quines malalties es podria aplicar?

Per inèrcia i per tradició personal, el primer que vam fer va ser provar-ho amb un model de trasplantament renal. I va anar bé. Però les agències reguladores que han de provar els fàrmacs són molt restrictives a l’hora de donar valor clínic real a nous immunosupressors en el camp del trasplantament, ja que la majoria no milloren gaire els resultats a curt termini, i a llarg termini els efectes beneficiosos costen més de demostrar i es poden diluir.

Tenint això en compte, i com que en el camp de les malalties autoimmunitàries ara han irromput nous immunosupressors biològics i hi ha una gran receptivitat i una necessitat sanitària i social, vam pensar d’explorar la molècula en el camp de les malalties autoimmunitàries. Aprofitant que som nefròlegs, vam fer un model de tractament de la nefritis lúpica, que és una malaltia que afecta principalment dones joves i que té severitats molt variables (des de lleugers dolors a les articulacions, fins a complicacions que poden afectar el sistema nerviós, el cor, els pulmons i el ronyó). Vam fer un model de tractament i va sortir francament bé, ja que vam poder objectivar el benefici. En el cas de les nefropaties podem quantificar paràmetres de la seva activitat, i una d’elles és l’excreció de proteïnes pel ronyó malalt. No es tracta de l’apreciació semiqualitativa de com es troba una persona, sinó que és el mesurament objectiu d’una proteïna que no s’hauria de perdre en quantitats elevades i que amb la malaltia sí que es perd. En aquest cas el que hem vist és que la nostra molècula redueix aquesta pèrdua d’una manera molt significativa; al mateix nivell, per exemple, que la ciclofosfamida, un fàrmac molt tòxic que es dóna a canvi de pagar un preu molt alt en termes d’efectes adversos. La nostra molècula dóna uns resultats excel·lents. D’aquí que ens hàgim animat precisament amb una altra malaltia que té relació quant als mecanismes pels quals es desenvolupa el lupus: l’artritis reumatoide. Volem desenvolupar això i demostrar que aquesta molècula també és capaç de disminuir les lesions de les articulacions.

De quina manera milloraria la molècula aquestes malalties?

L’eficàcia terapèutica seria la mateixa que la d’aquests medicaments tan tòxics i, a més, la nostra molècula administrada a llarg termini podria evitar que hi hagués més rebrots. Perquè en aquests tipus de malalties autoimmunitàries, que també tenen un alt component inflamatori, hi ha un fenomen de brots que no se sap ben bé per què es desencadena (pot ser un refredat, una infecció viral…). Amb aquestes malalties és allò que es diu de “a cada bugada es perd un llençol”. Moltes vegades el malalt no s’acaba de recuperar del tot ni torna a l’estat d’abans del brot. Per tant, disminuir els brots és també una necessitat.

En els últims mesos el projecte ha guanyat dos ajuts F2I-FBG i ha estat seleccionat per participar en el programa CaixaImpulse. Com invertiran aquests diners i recursos?

Aquests ajuts són vitals per a nosaltres. L’F2I-Fons de Valorització el vam guanyar per explorar in vitro un model de lesió de pell amb psoriasi. I el Mentor in Residence ens ha permès incorporar una persona experta que ens ha ajudat a planificar i estructurar el que se’n diu ‘la guia regulatòria’ (generació de l’evidència terapèutica, demostració de seguretat, exigències d’un possible llicenciatari, etc.).

El programa CaixaImpulse ens ajudarà molt, perquè hem plantejat fer el model d’artritis reumatoide. Tenir la prova de concepte d’eficàcia en una malaltia renal lúpica i tenir eficàcia en el model d’artritis reumatoide ens ajudaria molt a posicionar la nostra proteïna com una proteïna útil en el tractament en general de les malalties autoimmunitàries. Tenir les dues evidències donaria molta força al nostre plantejament final: tenir un espectre d’indicacions que puguin ser molt útils a l’hora d’afrontar aquestes malalties autoimmunitàries.

Què faran amb la molècula?

Nosaltres creiem que la sortida que li pot donar més projecció és fer-ne una llicència, ja sigui directament amb una empresa en el moment en què ens trobem ara o bé a través de la creació d’una spin-off dins el context de les institucions. Amb la spin-off hauríem de veure fins a on som capaços d’arribar nosaltres mateixos, depenent del finançament que poguéssim aconseguir. Per altra banda, hi ha la possibilitat de trobar una empresa farmacèutica que hi estigués prou interessada per fer tot el desenvolupament preclínic.

Estem en un punt, per exemple amb el lupus, en què ja no hi ha més proves de concepte. Hi ha malalties en les quals l’eficàcia s’ha de demostrar preclínicament amb un animal que sigui pròxim als humans, com per exemple els primats. El lupus no existeix en primats, llavors serà la toxicitat el que haurem d’explorar en mamífers superiors i després en humans. Això ens permet, d’alguna manera, beneficiar-nos de la immediatesa. Si no fos tòxica, aleshores podríem plantejar ja passar a la prova clínica. Això també passa amb l’artritis reumatoide, que s’explora a través d’una prova de concepte i després ja es passa a la toxicologia.

Quina creu que és la importància de la transferència de coneixement?

La recerca sempre ha d’irradiar coneixement: es basa en coneixement i ha de derivar en més coneixement. I el coneixement es materialitza en les institucions a partir de la consolidació de grups de recerca, de la recaptació de fons competitius, de l’inici de noves línies i de la generació de coneixement. La transferència ha de ser útil ja des de la recerca. Si es fa una transferència a la indústria farmacèutica, per exemple, també es generen uns retorns que retroalimenten el sistema. Els retorns generen després més possibilitats de fer recerca. A la societat científica durant molt de temps el que es considerava era “el coneixement pel coneixement”. En un moment donat algunes societats científiques es van plantejar que la recerca científica biològica i biomèdica revertís finalment en una aplicació real perquè els malalts, els sistemes sanitaris i en definitiva la societat n’obtinguessin un benefici real. Si un compara, per exemple en el camp de la reumatologia, el que s’estava fent fa vint anys i el que s’està fent ara, abans eren tot antiinflamatoris que no interferien essencialment en el curs de la malaltia. Eren per reduir el dolor i la inflamació. Avui dia aquestes innovacions derivades de la recerca permeten interferir molt i modificar realment el curs de la malaltia. Sense fer miracles, però introduint millores. L’últim beneficiari de tot això sempre és la societat, i jo crec que el paper de les institucions aquí és fonamental.

 

Més sobre Josep M. Grinyó:

El millor descobriment de la història

Per al meu àmbit diré que un dels grans descobriments és la penicil·lina.

Què l’agradaria veure en el futur

Resoldre, ni que fos al 50%, el problema del càncer.

L’avenç del futur que més por li fa

La manipulació genètica.

L’FBG és…

…un articulat que vol traslladar el coneixement als beneficis socials, i que jo crec que dóna molt sentit a una de les missions que tenen les universitats. La universitat ha de ser una gran institució docent, ha de generar nou coneixement docent, i aquí és on entra l’FBG, per fer que aquest coneixement sigui beneficiós per a la societat, que és qui suporta la universitat. Així es tanca el cercle.

 

   

Comparteix aquest post: