Jordi Alcaraz «No sé si arribarem a curar el càncer, però sí a cronificar-lo i a mantenir-lo sota control»
Amb només tres investigadors en plantilla, el Grup de Recerca Translacional en Càncer i Fibrosi Pulmonar, de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB, acaba de tancar una segona col·laboració amb el gegant farmacèutic Boehringer-Ingelheim. Aquest any, també han vist la seva recerca reconeguda amb un premi de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC). “Cada treball que publiquem és un petit miracle”, afirma Jordi Alcaraz, cap del grup.
Per què és tan difícil trobar una cura contra el càncer?
En realitat, quan es parla de càncer es parla de més de dues-centes malalties. El càncer es pot desenvolupar en diferents òrgans, i en cada òrgan es desenvolupa de maneres diferents. Al pulmó, que és on estem treballant nosaltres, hi ha almenys tres grans grups i mitja dotzena llarga de grups més reduïts que tenen una biologia i unes alteracions moleculars diferents. Això explica que sigui tan complicat identificar quines d’aquestes alteracions són crítiques i atacables. L’altra causa és que el càncer és en realitat un òrgan que creix on no toca i quan no toca, una entitat que lluita per la seva supervivència, i aturar això implica aturar el desenvolupament d’una entitat biològica que no coneixem prou bé.
Què té de particular la investigació del vostre grup?
Essencialment el que estem fent és aportar un enfocament nou al càncer de pulmó. Fins ara les investigacions han estat molt centrades en tot el que passa a l’interior de la cèl·lula cancerosa, però s’ha vist que aquesta cèl·lula necessita ajuda del teixit que l’envolta per poder desenvolupar un tumor. La part principal d’aquesta ajuda l’obté de cèl·lules, com els fibroblasts, que s’acumulen en el teixit que envolta les cèl·lules canceroses. Aquestes cèl·lules veïnes són reclutades i modificades per les cèl·lules canceroses perquè comencin a treballar a favor seu i no en contra.
Nosaltres ens hem especialitzat a estudiar de quina manera els fibroblasts contribueixen a la progressió del càncer de pulmó, i creiem que aquesta pot ser una aposta guanyadora que complementi els esforços que s’estan fent des de fa temps per atacar les cèl·lules canceroses. És com abordar el càncer no només atacant la cèl·lula cancerosa, sinó també tot el suport específic que aquesta rep del teixit que l’envolta. És un atac multifront que tenim l’esperança que serà més efectiu o que podrà potenciar les teràpies que s’estan utilitzant actualment i que tenen un èxit limitat.
Quina importància té la col·laboració entre universitat i empresa?
Té molta importància a diferents nivells. Per una banda, jo ho veig com una ajuda mútua: nosaltres tenim recursos científics i capacitat de generar coneixement nou, que en el nostre cas ens permet comprendre millor com funciona un fàrmac i per tant millorar-ne l’aplicabilitat. Per altra banda, és evident que a canvi d’aquest coneixement l’empresa ens proporciona uns recursos econòmics que a nosaltres ens permeten contractar investigadors; i en moments com l’actual, d’escassetat de recursos públics per a la recerca, aquest complement ens va molt bé. També cal tenir en compte la importància del benefici social que se’n deriva. Tota recerca traslacional té com a objectiu generar informació que pugui beneficiar els pacients. La motivació principal és aquesta: generar informació que pugui ser útil d’una manera o d’una altra per millorar els tractaments oncològics.
En una història afortunada de casualitats, vam començar a col·laborar amb Boehringer-Ingelheim. Ells tenien un fàrmac que inicialment havien desenvolupat contra l’angiogènesi, la formació de vasos sanguinis dels quals les cèl·lules canceroses es nodreixen. Van provar-lo en un assaig clínic amb milers de pacients dels dos tipus principals de càncer de pulmó –l’adenocarcinoma i el carcinoma escatós–, i va resultar que proporcionava benefici terapèutic només en els adenocarcinomes, i l’empresa no sabia per què.
Nosaltres els vam plantejar una hipòtesi que podria explicar per què aquest fàrmac funcionava bé en un tipus de càncer de pulmó i no en un altre. Fa anys que treballem amb fibroblasts de pacients amb càncer de pulmó, i sabem que es comporten de manera diferent en adenocarcinomes i en carcinomes escatosos, de manera que va ser una mica com lligar caps i plantejar que els fibroblasts podrien explicar en part la resposta selectiva a aquest fàrmac. Els resultats obtinguts al laboratori van validar la hipòtesi inicial, i ens han esperonat a voler entendre millor els mecanismes moleculars. Aquest primer any hem pogut identificar quines són les cèl·lules responsables d’aquesta resposta diferencial, i els dos pròxims anys els dedicarem a veure quines són les principals alteracions moleculars que mesuren la resposta a aquest fàrmac.
Com van rebre el premi de l’AECC?
Per a nosaltres rebre aquest premi va suposar un reconeixement i un ajut econòmic que ens permet tirar endavant d’una manera més tranquil·la. Ara estem, per dir-ho d’una manera suau, instal·lats en l’anorèxia pressupostària. Tenim moltes idees i moltes ganes de tirar-les endavant, però ens frena molt el fet de no disposar dels recursos que ens permetin anar a la velocitat que ens agradaria. En aquest sentit, el reconeixement de l’AECC és una aposta per donar suport a aquest enfocament innovador d’intentar abordar no només les cèl·lules canceroses sinó també l’ajuda que aquestes obtenen dels fibroblasts que les envolten. És una via molt prometedora que aquest ajut ens permet impulsar encara més.
Pensa que es trobarà la cura contra el càncer algun dia?
Tant de bo que sí. Tal com van les coses, però, més aviat em fa la impressió que s’aconseguirà que el càncer esdevingui una malaltia crònica. És a dir, que potser no es podrà curar completament, però sí que es podrà mantenir-lo sota control, i això seria ja una millora important. Durant els últims anys s’ha vist que en el càncer de pulmó i el melanoma les teràpies basades a enfortir el sistema immunològic estan funcionant bé en alguns pacients, tot i que encara no sabem ben bé per què. Encara ens queda molt de recorregut, però s’està avançant en molts nivells i tot apunta que poder combinar teràpies que abordin diferents anomalies de les cèl·lules canceroses i les cèl·lules que els donen suport pot ser exitós per controlar o reduir la progressió del càncer.
Més sobre Jordi Alcaraz
Un referent científic?
Mina Bissel, la mentora que vaig tenir durant el meu postdoctorat als Estats Units, és un gran referent per a mi. Va ser pionera a fixar-se en el que passa fora de les cèl·lules canceroses, però durant dècades les seves idees van tenir molt poc suport. Avui dia, però, els congressos de càncer tenen seccions dedicades exclusivament a aquest tema, per això ha estat un gran exemple de com no defallir si creus que la teva idea és bona. Per altra banda, el meu referent més local és l’oncòleg Pere Gascón, antic cap d’oncologia de l’Hospital Clínic i pioner a estudiar com el sistema nerviós contribueix a la progressió del càncer.
El millor invent o avenç de la història?
Les tècniques per potabilitzar l’aigua i els antibiòtics per combatre les infeccions han estat sens dubte avenços importantíssims que han permès reduir la mortalitat a escala global. A nivell més local, un altre invent impressionant ha estat la rentadora, pel temps que ha alliberat a una part important de la població.
Què li agradaria poder veure abans de morir?
No té cap mena de sentit que, per motius econòmics, moltíssima gent d’aquest món no pugui ser tractada de malalties que ja sabem curar. M’agradaria, doncs, que la gent no continués morint per malalties que ja sabem curar.
L’FBG és… una eina molt útil per a la gestió de tot el que és la interacció entre grups de recerca i empreses o fundacions. En aquest sentit fa bé la seva feina, i l’experiència que he tingut aquests anys ha estat molt positiva.
