Actualitat

Eva Estébanez «Si podem impedir la dimerització del receptor d’andrògens, podrem aturar la progressió del càncer de pròstata»

La Dra. Eva Estébanez lidera un projecte de recerca que ha detectat una nova família de compostos que obre la porta al desenvolupament de nous fàrmacs per combatre el càncer de pròstata, el tumor més freqüent en els homes. El grup d’investigadors està tramitant la creació d’una spin-off que els permeti fer els passos necessaris per dur la seva recerca a la societat.

Quina diferència hi ha entre els fàrmacs convencionals contra el càncer de pròstata i els vostres inhibidors?

La majoria de fàrmacs que s’han desenvolupat des de la dècada de 1960 han estat sempre focalitzats en el receptor d’andrògens, concretament en el lloc d’unió de l’hormona. El que nosaltres proposem és dissenyar fàrmacs en un lloc diferent i llunyà d’on es troba l’hormona. Es tracta d’una nova butxaca farmacològica, i per tant haurem de crear compostos que siguin totalment diferents i no podrem guiar-nos pels fàrmacs actuals. El que utilitzem és una tècnica molt potent i precisa que ens permet visualitzar, àtom a àtom, el receptor d’andrògens, i això ens permetrà veure quin tipus de molècula hauríem de dissenyar i a quin lloc concret l’hauríem d’unir. Tenim força idees i una prova de concepte molt clara del fet que hi ha un altre lloc de la molècula a la proteïna on podem fer els fàrmacs.

La proteïna que nosaltres estudiem funciona de manera dimèrica, és a dir, hi ha dues còpies del receptor d’andrògens fent la seva funció. El que nosaltres esperem és inhibir, disrompre aquest dímer i aturar la progressió del càncer. Els fàrmacs actuals el que fan és impedir, a través d’un altre mecanisme, que l’hormona s’uneixi, i que la proteïna no vagi cap al nucli de la cèl·lula. Malauradament, s’ha observat que al cap dels anys hi ha tota una sèrie de mutacions en els pacients que generen resistència. Per tant, aquests fàrmacs potser són eficaços durant un, dos o tres anys, però després deixen de ser-ho. La proteïna comença a reconèixer els inhibidors convencionals com si fossin una hormona, i en comptes d’inhibir el càncer el potencien. Amb els nostres fàrmacs el que volem és que el dímer no es formi en absolut, que la proteïna no iniciï la transcripció gènica i que el tumor no progressi en metàstasi.

Com els ha ajudat el programa Fons per a l’Impuls de la Innovació (F2I) de la Fundació Bosch i Gimpera?

Primer vam aconseguir un ajut Fons de Valorització (FVal), de l’F2I, i crec que va ser imprescindible per orientar el nostre projecte. Al principi teníem una sèrie d’hipòtesis, i gràcies a l’ajut de la Fundació Bosch i Gimpera vam poder fer els primers experiments, que apuntaven que no només teníem una hipòtesi, sinó que aquesta hipòtesi podria esdevenir una realitat. En paral·lel vam aconseguir un ajut Mentor in Residence (MiR), també en el marc del programa F2I, per poder comptar amb un mentor que tingués experiència en el món de la creació d’empreses i en el fet de convertir un projecte de ciència bàsica en el desenvolupament d’un fàrmac que pugui arribar a la societat. Els dos ajuts han estat clau per dirigir i orientar el projecte i per prioritzar les activitats per tal de fer de la nostra idea una realitat. La persona que vam tenir de mentor va ser Jordi Naval, amb una contrastada experiència en la creació d’una empresa d’èxit, i això ens ha permès conèixer no només l’ecosistema d’emprenedoria d’aquí Catalunya, sinó també tenir contacte amb inversors tant nacionals com internacionals i aprendre conceptes que als científics ens són força aliens al principi de l’aventura, com el pla de negoci, l’estudi de mercat, la protecció dels nostres resultats, la part reguladora…

També hem rebut un ajut CaixaImpulse de La Caixa, gràcies al qual tenim de mentor José Luís Cabero, que és una persona amb una àmplia experiència en empresa internacional. Tot plegat és un aprenentatge que per a mi personalment ha estat molt encoratjador i molt motivador, ja que m’ha obert un món totalment nou que enriqueix la meva part d’investigadora i que necessitem per portar la nostra idea als pacients de càncer de pròstata.

En quin moment es troba el projecte?

Ara estem fent les accions de valorització per tal de millorar aquestes molècules químiques i poder fer l’experimentació en cèl·lules, per tot seguit fer experiments en models animals. Aquest seria el nostre objectiu durant aquest any i la primera meitat de l’any vinent. Amb el FVal (F2I) vam poder fer les primeres accions de valorització, i ara, gràcies a l’ajut CaixaImpulse, tirarem endavant totes les accions necessàries per poder fer aquests experiments, clau en la fase pre-clínica del desenvolupament de fàrmacs.

Què els va impulsar a voler crear una spin-off?

El concepte de spin-off  jo el veig com un mecanisme que ens permetrà fer aquesta sèrie de passos i d’accions necessaris per poder dur la nostra recerca a la societat. Estem en el procés de veure com es vehicularà tot plegat, però la idea és clara, volem crear la spin-off.  El que estem analitzant ara mateix és com posar totes les peces juntes, i ho estem fent tant amb els mentors com amb la resta d’investigadors que participen en el projecte: el Dr. Pablo Fuentes, de l’Institut de Recerca de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; i un altre soci americà, el Dr. Arnold T. Hagler, amb àmplia experiència en creació de Biotechs. També estem fent reunions amb inversors de capital risc, tant a nivell nacional com a nivell internacional, per aconseguir el finançament que necessitem. Tot el suport que ens està donant l’FBG a través de Jose Conde i Inma Íñiguez i amb la seva experiència en creació d’empreses també està sent indispensable i un suport clau.

Nosaltres tenim molta experiència a treballar conjuntament amb empreses farmacèutiques, i sabem que el nostre projecte ha despertat interès tant a nivell nacional com a internacional. La nostra idea és fer les proves fins a models animals, comprovar que les nostres molècules poden esdevenir realment fàrmacs, i aleshores llicenciar aquestes molècules a una gran farmacèutica per arribar fins als estudis amb pacients. Comptem amb una sèrie de col·laboradors reconeguts i estem analitzant les millors estratègies per planejar totes les accions detalladament.

Quina importància té la transferència de coneixement?

Crec que és fonamental que totes les accions de recerca que fem arribin a impactar a la societat. Ha d’haver-hi un retorn, i en el nostre cas, pel fet que treballem en un camp més biomèdic, el que volem és que tota la nostra recerca pugui millorar la vida de les persones. Si podem aconseguir fàrmacs per a un sector de pacients que ara mateix no en té, o fàrmacs que tinguin menys efectes secundaris per millorar la qualitat de vida dels pacients, jo crec que la transferència és imprescindible i és l’objectiu que dóna sentit a la nostra recerca. La nostra concepció de la recerca és fer recerca bàsica per una banda, perquè és imprescindible per l’avenç de la societat, i per altra banda fer transferència per impactar en la qualitat de vida dels pacients.

Més sobre Eva Estébanez

El millor avenç de la història

Potser estic influïda pel fet que nosaltres fem servir la cristal·lografia de raigs X, però crec que tant el descobriment dels raigs X com les seves aplicacions biomèdiques són un dels grans avenços que hem tingut al llarg dels anys.

L’invent que més por li fa

De moment no hi ha res que em faci por. Qualsevol invent pot salvar vides i alhora, en les mans incorrectes, esdevenir tot el contrari.

L’avenç del futur que l’agradaria veure

M’agradaria veure que si no podem curar alguns tipus de càncer, aquests esdevinguin una malaltia crònica perfectament compatible amb una bona qualitat de vida. Jo sóc asmàtica des dels 4 anys, i m’agradaria que aquesta gent pogués dir “jo sóc malalt de càncer”, però que això no signifiqués realment que a aquesta persona se li escurcés la vida.

L’FBG és…

…una eina fonamental per a la Universitat de Barcelona, per tal de dinamitzar tota la recerca que fem els investigadors. Estic molt satisfeta amb la feina que es fa a la UB, que crec que és comparable amb la que es fa en altres universitats d’altres països on he estat, com Alemanya o els Estats Units. L’FBG i la UB fan una feina impecable i d’excel·lència tant en l’àmbit de recerca com en l’àmbit de docència. Crec que a l’FBG s’han detectat totes les àrees necessàries per donar suport als investigadors i, tot i no tenir el mateix pressupost que centres amb un finançament més gran, la feina és comparable i en alguns casos m’atreviria a dir que d’un nivell d’excel·lència superior. Des de la meva tornada a Barcelona i la creació del meu grup de recerca fa 9 anys, puc dir que l’FBG ha estat part fonamental durant les múltiples activitats científiques i de transferència que desenvolupo a la Universitat de Barcelona.

Comparteix aquest post: