JUL

17

Olga Jubany «No hi ha més discriminació, però sí més plataformes on donar-li veu»

Proporcionar fonaments empírics a aquells que poden transformar projectes en accions. Aquest és l’objectiu de la recerca d’Olga Jubany, antropòloga de la Universitat de Barcelona. Durant els últims anys la professora Jubany ha estat la coordinadora de projectes internacionals sobre el discurs de l’odi a Internet i la LGTBIfòbia en ciutats europees petites i mitjanes. “La discriminació va sovint vinculada a la diversitat”, afirma la investigadora.

Hi ha més discriminació ara que fa vint anys?

De discriminació i de por a l’altre, de rebuig... sempre n’hi ha hagut. No és que n’hi hagi més ara, no ho crec, però sí que es visibilitza més, s’ha posat més en evidència, i per això ens sembla que el crim d’odi i el discurs de l’odi creixen en àmbits com per exemple Internet, cosa que no teníem abans. Per tant, sí que és cert que hi ha elements que fan que el racisme s’escampi molt més amb la globalització, però això no vol dir que les persones siguin o deixin de ser més o menys racistes, sinó que tenen més plataformes per donar veu a aquest tipus de discurs.

Parlant de gènere, la LGTBIfòbia existeix des de fa molt temps, però s’ha avançat molt en aquest sentit. No podem dir que n’hi hagi més ara, però sí que ara potser es visibilitza més, justament perquè hi ha un reconeixement de drets avui dia ineludibles que fan que la LGTBIfòbia s’evidenciï més. Pel que fa al racisme, certs sectors polítics sovint s’han recolzat en aquesta por a l’altre per establir els seus objectius, per exemple en l’àmbit de la immigració. I això no és que no hagi ajudat, sinó tot el contrari. És cert que hi ha evidències que apunten a un creixement del racisme a tot Europa, però sovint em pregunto si aquest creixement és real o bé és que aquest fenomen ja era d’alguna manera latent i aquestes campanyes que s’han permès, aquests extremismes tant polítics com de certs moviments, li han donat més veu i més força. En l’àmbit de la immigració, durant els darrers 40 anys hem passat d’un discurs de protecció dels refugiats polítics al discurs que els immigrants ens treuen la Seguretat Social, ens prenen els llocs de treball, estan esprement el sistema..., i d’aquest discurs hem passat ja al discurs de la por i al terrorisme. Tot això es fonamenta en aquesta por a l’altre. Els immigrants s’han convertit en el cap de turc de tots els problemes que hi ha a la nostra societat, fins al punt d’arribar a la deshumanització.

Quin pes tenen les noves tecnologies en aquesta problemàtica?

Tot el tema de les noves tecnologies és molt important, sobretot amb el discurs de l’odi. És terrible com una cosa es pot escampar per les xarxes socials i arribar a molta gent, perquè hi ha una impersonalitat al darrere i per la immediatesa i la rapidesa d’aquestes accions.

Un dels problemes fonamentals és que, per diferents motius, la gent no acostuma a interposar una denúncia per fets com aquests (fins al 90% de la gent que ha rebut atacs no els denuncia). En vam estar parlant amb diverses persones i ens vam adonar que hi ha un problema en el mecanisme que permet denunciar aquests fets en plataformes com Twitter, Facebook, etc. I vam voler comprovar-ho a través d’una prova: vam identificar 100 casos de discursos molt clars d’odi a les xarxes i els vam denunciar. De les 100 denúncies que vam interposar, en 90 dels casos ens van dir que, segons la seva comunitat, no estaven considerats discurs de l’odi. Els altres 10 casos eren totalment idèntics a aquells que ens havien dit que no eren discurs de l’odi. Vam comprovar, doncs, que els mecanismes de denúncia propis de les xarxes socials no funcionen. El que s’ha de fer, llavors, és anar a denunciar a la policia. Sortosament, aquí a Catalunya tenim una de les fiscalies més avançades d’Europa –si és no que és la més avançada– en relació amb els delictes de discriminació i discurs de l’odi. Va començar a Catalunya i ara ja s’ha implantat a totes les províncies d’Espanya, i s’està posant com a exemple a Europa.

Com es pot posar fi a aquest problema, o si més no reduir-lo?

És una problemàtica cultural que ve de molt lluny, del bagatge cultural de moltes generacions, i això costa molt de canviar. Fins i tot si les lleis han canviat, a la gent li costa molt comprendre i assumir que això és un dret. La nostra cultura és dinàmica i fluïda i per tant va canviant, però molt a poc a poc. L’educació és sens dubte una qüestió central en aquest àmbit, però no només l’educació dels joves, sinó també la dels serveis policials, la dels treballadors dels serveis de salut, la del personal de les oficines...

També la conscienciació és molt important. Es fan tantes campanyes, de manera molt constant i subtil, en contra de certes comunitats que és clar... Quantes vegades no hem llegit a la premsa: “Dues persones i un gitano...”? Però que ens hem tornat bojos? Això són campanyes que es fan a favor del racisme. És clar que com a mínim el que hem de fer, doncs, són contracampanyes. Però cal tenir en compte, d’altra banda, que tan importants són les campanyes de conscienciació concretes com la responsabilitat de, per exemple, els mitjans de comunicació. Sovint és més efectiu no fer cap campanya però que hi hagi una responsabilitat al darrere de cada titular. Si aquesta responsabilitat hi fos, segurament no caldrien tantes campanyes. 

En què treballa en aquests moments?

Fa poc que vam finalitzar el projecte Prism (Prevenir, Controlar i Combatre el Discurs de l’Odi a Internet). Va tenir molt de ressò, perquè evidentment a nivell mediàtic és un tema que interessa molt. La pròxima tardor sortirà publicat el llibre Las palabras son armas, el pròleg del qual ha estat escrit per Miguel Ángel Aguilar, fiscal del Servei de Delictes d’Odi i Discriminació de Barcelona.

Ara ja fa més d’un any i mig que treballem en el projecte Divercity, sobre l’homofòbia i la transfòbia a les ciutats europees petites i mitjanes. Aquesta recerca tracta sobre l’experiència de la LGTBIfòbia en aquestes ciutats que no són les grans i magnífiques capitals, sinó la gran majoria de ciutats d’Europa, en les quals compta molt més el dia a dia, on tothom es coneix més, on no hi ha tants serveis... Ara estem en la fase d’acció: acabem de fer un training per a policies i fiscals a l’Ajuntament de Sabadell; al setembre en farem un altre per a periodistes i mitjans de comunicació juntament amb la European Federation of Journalists, i també hem fet cursos per a estudiants de l’ESO amb el suport dels ajuntaments.

Com és d’important que les humanitats col·laborin amb les institucions?

És fonamental. Avui dia els que treballem en l’àmbit de la recerca ho tenim bastant assumit. No es pot fer recerca sense saber com es percep, quines són les experiències, quina és la cultura que hi ha al darrere... Qui va influir més en la societat, Einstein o Marx? Només cal que hi pensem una mica... Pensar a crear avenços per a una societat que no coneixes no té gaire sentit, i per conèixer-la a fons necessites les humanitats. És més; molts dels grans canvis que hi ha hagut en la nostra societat són això: canvis socials, revolucions socials. També hi ha hagut avenços tecnològics, però molts d’aquests també han vingut donats per canvis socials.

Més sobre Olga Jubany:
El millor avenç o invent de la història: Espero que encara estigui per arribar, però suposo que algunes de les revolucions i drets d’igualtat contribueixen tant o més a la societat que qualsevol altre invent experimental.

El pitjor: Fins i tot el pitjor invent ens fa aprendre de nosaltres mateixos. Dir senzillament que alguna cosa està malament no ens fa avançar; el que ens hem de plantejar és per què vam arribar-hi i també què és el que cal fer perquè no torni a succeir.

L’FBG és... per a mi un puntal fonamental sense el qual no podria fer la recerca que faig. Crec que som extremament afortunats de comptar amb aquesta expertesa. Jo treballo des de fa molts anys amb altres institucions que sovint tenen més nom, que estan al capdavant del rànquing acadèmic... Crec, francament, que ni tan sols aquestes institucions no tenen aquest suport d’expertesa que tenim nosaltres amb la Fundació Bosch i Gimpera. 


Comparteix aquest post:

share on fb this page tweet this page print this page